Els tres hospitals de referència de Castelló compten només amb cinc treballadores socials per a atendre mil pacients

Falten professionals del Treball Social en el sistema sanitari públic valencià. És la reivindicació conjunta que llancen a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública els tres col•legis professionals de Treball Social de Castelló, València i Alacant juntament amb l’Associació Espanyola de Treball Social i Salut, que adverteixen de les conseqüències que aquesta manca té en l’atenció igualitària als pacients. En el cas concret de la província de Castelló, aquesta absència de professionals del Treball Social en el sector salut té els seus exemples “més sagnants” a l’Hospital General i les unitats de salut mental, assenyalen des del Col•legi de Treball Social de Castelló.

L’Hospital General compta amb dues treballadores socials per a 574 llits. La situació no millora en la resta de centres. Entre els tres hospitals de referència a la província (el General, La Plana de Vila-real –amb 240 llits- i l’Hospital Comarcal de Vinaròs amb 150 llits), cinc professionals del treball social han de parar atenció a quasi un miler de pacients. Les conseqüències d’aquesta situació, “que no es poden planificar altes correctament, només ens dóna per a atendre l’urgent i no s’arriba a fer una bona coordinació amb els centres d’atenció primària”, explica Marisa García, treballadora social sanitària i vicepresidenta del COTS Castelló. “És una funció d’apagafocs, no es pot planificar, i això fa que per exemple no es puguen gestionar des del mateix hospital els recursos domiciliaris que una persona major necessita després de rebre l’alta, i que aquesta haja d’ingressar de nou abans d’hora”, lamenta García.

En el cas de les unitats de salut mental, tots els equips han d’incloure una treballadora o treballador social, però de les sis existents a Castelló (dos infantils i quatre per a persones adultes), només una Unitat de Salut Mental Infantil, la que atén la població del Departament de Salut de la Plana, l’incorpora. Tampoc les tres unitats de salut mental de Vinaròs disposen d’aquest tipus de professionals, ni la resta de les del Departament de Salut de la Plana. “Estem parlant de persones que necessiten molta intervenció social i molt d’acompanyament, perquè l’impacte d’una malaltia mental en la família i l’entorn laboral és tremenda; i precisament l’acompanyament és el motor de la professió del treball social, així que és inconcebible que no estiguem presents en aquests equips”, afig Marisa García.

Per altra banda, en les zones rurals de l’interior el patró es repeteix. Una mateixa treballadora social ha de recórrer els centres de salut de desenes de pobles al llarg de la setmana. “Des de la Conselleria insisteixen que la cobertura és del 100%, però és a costa de repartir equips, no d’augmentar-los amb més personal”, denuncien des del COTS Castelló.

La figura del treballador i treballadora social, malgrat estar present als hospitals espanyols des d’abans dels anys 50, encara no està reconeguda com a professió sanitària. Els tres col•legis valencians reclamen que es faça aquest pas. Creuen que és molt necessària la defensa de l’espai i l’especialització de la professió per a poder oferir uns serveis de qualitat. El fet de no estar reconeguda com a professió sanitària “deixa al descobert a les treballadores i els treballadors socials d’hospitals, centres de salut, centres de salut mental, centres de conductes addictives o centres de salut sexual, on realitzen multitud de tasques”, recorden en un comunicat conjunt.

La tasca específica i especialitzada de les treballadores i els treballadors socials de Sanitat té un valor afegit ja que permet exercir com a enllaç entre els pacients i la resta de Serveis Socials en un moment d’especial vulnerabilitat per a la ciutadania, com és la falta de salut. A més d’intervindre en la població migrant sense targeta sanitària per a poder tindre accés a la Sanitat Universal, el personal del Treball Social sanitari també té un paper molt important en casos de violència de gènere – molts d’ells són detectats en els centres sanitaris – i en situacions de desprotecció de menors i majors.