ENTREVISTA A ANA MARIA TORRES, TREBALLADORA SOCIAL EN SALUT MENTAL: “El suïcidi és freqüent i devastador; moltes vegades no es pot predir, però sí previndre; la seua prevenció és una responsabilitat social”

Castelló, 10/09/2024.- Amb motiu del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, que es commemora aquest 10 de setembre, des del COTS Castelló entrevistem la col·legiada i treballadora social Ana María Torres, que ocupa la Direcció de la Unitat de Treball Social del Consorci Hospitalari Provincial, on treballa en la Unitat de Mitjana-Llarga Estada de l’àrea de Salut Mental. Aquesta professional és categòrica: “La prevenció del suïcidi és la major contribució possible per a ajudar a les persones amb idees suïcides”. Per a això, incideix, “fan falta polítiques i plans de prevenció i la formació de professionals en aquest àmbit”. També, postil·la, és “fonamental el paper dels mitjans de comunicació i xarxes socials parlant de manera responsable per a contribuir a la conscienciació de la ciutadania”.

Pregunta.- El nom del Dia Mundial sobre el qual posem el focus aquest 10 de setembre apel·la a “la prevenció del suïcidi” però es pot previndre? Com?
Resposta.- El suïcidi és freqüent i devastador pel sofriment que provoca en les persones que perden la vida i per la repercussió en l’entorn familiar, per a qui suposa una cicatriu emocional permanent. Moltes vegades el suïcidi no es pot predir, però sí que previndre. Els pensaments suïcides estan associats a problemes que poden resoldre’s, encara que siguen molt greus, amb temps i ajuda de familiars, persones pròximes, amistats i professionals.

La conducta suïcida és el resultat d’un terrible sofriment emocional intern que constitueix un problema multicausal, sense explicació senzilla, on hem de tindre en compte diversos factors: psicològics, socials, biològics, culturals i ambientals. Eixos factors de risc poden ser de tipus personal, com haver patit algun esdeveniment vital estressant com ser víctima de maltractament o abús, o per factors socials, acadèmics, laborals o determinants socioeconòmics, alguns d’ells potencialment prevenibles i que amb una identificació primerenca i un tractament adequat es podrien reduir.

L’OMS identifica al suïcidi i als seus intents com un dels problemes més greus de salut pública, per la qual cosa recomana que siga atés de manera prioritària. L’augment de suïcidis és una tendència a l’alça en els últims 10 anys a nivell mundial.

Invisibilitzat fins fa poc, requereix de respostes: ha d’entendre’s des de la prevenció, considerant factors de risc i protecció, així com enfortir la cohesió social entre famílies i comunitat.

La Confederació de Salut Mental apunta que les causes del comportament suïcida són nombroses i complexes i, la majoria de vegades, estan relacionades amb situacions vitals, ja siguen constants o circumstancials, com la pobresa, l’atur, l’abús de tòxics, abusos i maltractament en la infància o trastorns mentals.

Des d’eixe enfocament i partint que no hi ha salut sense salut mental, s’haurien de plantejar accions necessàries i coordinades en els sistemes de salut pública, sanitari i social, així com educació, ocupació, seguretat, justícia i la societat civil.

Hem de reclamar una intervenció que s’estenga més enllà de l’àrea sanitària i implique a tots els àmbits per a reforçar la xarxa de protecció a persones vulnerables. Mesures per a potenciar “cures, ajudes, programes d’aprenentatge social i emocional des d’edats primerenques, combatent la violència i l’assetjament, canviant actituds i enfortint drets” com adverteix el Consejo General de Trabajo Social. Mesures de prevenció universal que arriben a la tota la població, amb estratègies que promoguen l’accés a l’atenció de salut i que l’afavorisquen com reduir el consum nociu d’alcohol, promoure una informació responsable de part dels mitjans de comunicació, campanyes de sensibilització. Cuidar de la Salut Mental, posar-la en valor.

Mesures de prevenció selectiva dirigida a persones en risc de desenvolupar idees suïcides com a programes comunitaris per a disminuir l’estigma, o de prevenció en l’àmbit escolar, formar i capacitar a agents socials (docents, policies, líders religiosos), programes de prevenció en l’àmbit laboral que promoguen el benestar mental.

I sens dubte la prevenció indicada per a les persones que poden ser identificades en risc de suïcidi amb objectiu de reduir els factors de risc i millorar els de protecció amb programes de suport a professionals d’atenció primària per a reconéixer senyals d’alerta i poder reconéixer i tractar la depressió; capacitar a familiars/cuidadors de persones amb alt risc.

I mesures d’intervenció dirigides a persones que tenen trastorn diagnosticat i/o comportament i ideació suïcida. Aquestes persones poden presentar factors de riscos individuals, o sociofamiliars. Alguns poden ser modificables uns altres no, però sempre serà necessari actuar professionalment i no sols des de l’àmbit sanitari.

A nivell sanitari és clau disposar de codis o alertes de risc de suïcidi que organitzen el procés assistencial a persones que el presenten, des de la seua detecció fins al seu seguiment amb atenció preferent, així com el seguiment estret presencial i telefònic des d’Unitats de Salut Mental de cada departament per a comprovar la situació del pacient, incloent-hi l’atenció també a familiars i afins.

Sense oblidar l’atenció a persones supervivents, ni a l’entorn pròxim de qui va perdre un ser estimat, la posvenció, que també és preventiva sobretot en aquells membres més vulnerables. És necessari impulsar grups d’autoajuda per a supervivents, familiars de persones afectades que compte amb l’ajuda dels professionals del Servei de Salut Mental.

P.- Quina labor exerceix en aquest sentit el Treball Social?
R.- Les i els treballadors socials tenen un contacte regular amb persones que es troben en risc de suïcidi o exposades a situacions de suïcidi, la qual cosa subratlla la importància en els tres nivells d’intervenció, prevenció, intervenció i posvenció.
Hem de col·laborar en la detecció precoç de factors de risc, proporcionar suport emocional, promoure xarxes de seguretat i facilitar accés a recursos terapèutics.

No sols és rellevant conéixer si existeixen factors externs que poden estar tenint impacte negatiu o nociu emocionalment, també la xarxa de suport amb la qual comptarà la persona, la seua adaptació escolar, el suport econòmic o residencial, o les seues relacions familiars.

El nostre enfocament holístic i comprensió intersectorial de la persona ens permet abordar aquest fenomen des d’una perspectiva integral. La comprensió dels determinants socials i estructurals són essencials per a reduir riscos i trencar barreres per a les persones en risc amb conductes suïcides i les seues famílies.

La nostra presència en l’àmbit educatiu, des dels serveis socials o en l’àmbit sanitari ha de ser rellevant per a abordar la salut amb una visió global incorporant l’estudi de les causes psicosocials que faciliten comprendre tots aquells aspectes que puguen estar sent un detonant del seu malestar.

P.- I les unitats de salut mental com en la que treballa?
R.- Treballe en una unitat d’hospitalització psiquiàtrica, en concret en una Unitat de Mitja Estada, dirigida a persones amb trastorns mentals i dificultats per a recuperar-se en les estructures psiquiàtriques més habituals com a hospitalització d’aguts, o unitats ambulatòries. Des d’ací oferim un abordatge terapèutic i integral i plantegem la reinserció en el seu mitjà comunitari. Disposem de temps per a possibilitar una aproximació global a la situació problema de la persona partint de la premissa que un correcte diagnòstic del pacient requereix, al marge de la simptomatologia, d’una anàlisi psicosocial de la persona.

La Unitat de Mitja Estada és un dispositiu hospitalari que atén persones amb malaltia mental que, per simptomatologia i afectació psicosocial, requereixen d’un tractament més intensiu que no es pot proporcionar en altres dispositius ambulatoris o diürns. Les malalties més freqüents són esquizofrènia, trastorn bipolar, trastorns depressius persistents, trastorns de personalitat, alguns d’ells amb conductes addictives i antecedents de conductes auto lesives, ideacions de mort i temptatives prèvies de conductes suïcides. Segons estudis, el 90% de les conductes suïcides venen de persones que pateixen alguna d’aquestes malalties mentals, un grup especialment vulnerable amb desesperança, aïllament social, exclusió social i xarxa de suport deficitària.

Dins del tractament intensiu que es duu a terme per un equip interdisciplinari (psiquiatra, psicòleg, treballador social, infermeria i terapeuta ocupacional) el TS busca previndre situacions problemàtiques abans que s’agreugen i així afavorir la promoció del benestar i la protecció de la vida de persones que es troben en situació de vulnerabilitat o en risc d’estar en ella. Per descomptat no es limita a l’àmbit de la salut, sinó que s’estén a altres àmbits on manifesta situacions de malestar i sofriment, per la qual cosa el nostre enfocament comunitari adquireix importància i subratlla la rellevància d’enfortir i ampliar les xarxes socials quan es busca abordar dificultat social.

Es treballa amb persones i el seu entorn, es duu a terme l’exploració de les seues circumstàncies vitals, juntament amb la persona sense revictimitzar, en espais segurs, amb empatia i escolta, explorant el seu entorn, podem així comprendre quins estressors han pogut influir i dissenyar conjuntament altres itineraris o la protecció immediata.

P.- Compteu amb un equip multidisciplinari. Fins a quin punt és important la coordinació entre professionals de diferents àmbits dels social?
R.- La interdisciplinarietat en l’atenció a la salut mental és imprescindible, i no es pot entendre la intervenció sense els seus eixos: prevenció, intervenció i seguiment, sense l’abordatge global i integral que proporciona la nostra disciplina. El social i comunitari.

L’objectiu és treballar des de les seues potencialitats i capacitats personals, potenciant la seua autonomia personal, participació i protagonisme, els seus recursos personals i xarxes relacionals afavorint els seus processos de recuperació, inclusió social, per la qual cosa la coordinació amb altres àmbits d’actuació és habitual: educació, atenció primària, serveis socials comunitaris, especialitzats, tercer sector. Des d’aquest marc la coordinació ha de ser contínua i permanent per a garantir la continuïtat de cures.

El treballador social en salut mental es constitueix com a professional de referència d’altres professionals de diferents àmbits, canalitzant la situació sanitària a altres àmbits socials o comunitaris.

P.- Heu notat un increment de casos/atencions per problemes de salut mental?
R.- Hi ha una tendència ascendent, en els últims anys, com a ingressos o visites a urgències de persones amb trastorns d’ansietat i de depressió, autolesions, temptatives de suïcidi i trastorns per malaltia mental, que ja es venia notant abans de pandèmia i confinament però que després d’aquesta s’han vist acrescuts.

L’edat de debut d’alguns d’aquests trastorns està disminuint i la resposta a les necessitats de salut mental en aquesta etapa de la vida és clau, ja que més de la meitat de les patologies mentals s’inicien en edats primerenques, per la qual cosa detectar-les i tractar-les ajudarà a previndre i evitar aquestes malalties en el futur.

P.- Queden prejudicis encara per derrocar en el tema del suïcidi/idees suïcides?
R.- Sí, hi ha mites que ni ajuden ni protegeixen, i només intenten de manera simple donar resposta a una realitat complexa. L’experiència de viure una pèrdua per suïcidi és terrible, però encara ho són més les falses creences, els perjudicis que la societat en general té sobre la mort per suïcidi.

Fals com que totes les persones que moren per suïcidi pateixen un trastorn mental. Fals com dir que les persones que se suïciden desitgen morir. Les persones que realitzen temptatives i acte suïcida solen estar ambivalents sobre la vida o la mort. El que desitgen és deslliurar-se definitivament del malestar emocional que asseguen. Voler morir indica un gran malestar i sofriment emocional però no necessàriament un trastorn mental.

Fals com dir que el suïcidi no es pot previndre, quan s’ha demostrat que el percentatge de casos on no es van observar símptomes, factors de risc o indicadors previs és molt baix. La prevenció és la major contribució possible per a ajudar a aquestes persones. Fan falta polítiques i plans de prevenció i la formació de professionals en aquest àmbit. També és fonamental el paper dels mitjans de comunicació i xarxes socials parlant de manera responsable per a contribuir a la conscienciació de la ciutadania.

També és fals pensar que parlar del suïcidi augmenta el seu risc. L’estigma al voltant del suïcidi és tan gran que la majoria de persones que tenen pensaments suïcides no saben amb qui compartir-lo. Parlar d’això pot ser la una oportunitat per a previndre-ho, oferir una nova visió de la situació i possibilitat d’ajuda.

P.- Les idees suïcides, les conductes autolítiques i per extensió els problemes de salut mental, entenen d’edat, gènere, situació social?
R.- Afecta a persones de qualsevol edat, cultura, o grup social, si bé la freqüència de suïcidis entre els homes quasi triplica al de dones en totes les franges d’edat, els intents de suïcidi són més freqüents entre les dones (un exemple és la intoxicació medicamentosa). Les taxes del suïcidi augmenten amb l’edat, entre homes a partir dels 45 anys, i en les dones a partir dels 55. Les persones de la tercera edat són els que tenen majors taxes de suïcidi, encara que socialment no li donem tanta visibilitat com quan es produeixen les conductes en els més joves.

Les xifres de joves d’entre 15 a 29 anys s’ha vist en ascens els últims anys i el registre de 1.600 casos de conductes auto lesives o suïcides en centres educatius de la nostra comunitat autònoma en 2022, quasi quatre vegades més que en 2019, ha obligat a posar en marxa nou protocol de prevenció en els centres educatius.

Entre els factors que augmenten la probabilitat de presentar pensament suïcida estan la presència d’antecedents familiars, l’aïllament social, l’assetjament, maltractament o abús, créixer en un entorn de violència, conflictes relacionals i l’existència de problemes psicològics o psiquiàtrics, consum de substàncies, baix nivell educatiu, factor socioeconòmic, persones sense llar. Els dèficits d’habilitats socials, de gestió emocional, comunicació i resolució de problemes, suposen un risc molt significatiu ja que qui els pateix sent que no és capaç d’afrontar-lo i això li fa més vulnerable a la desesperança.

P.- Un estudi recent de la Universitat Complutense de Madrid indica que fins a un 47% de menors va patir símptomes depressius i ansietat després de la pandèmia i un 31,5% tenen o han tingut idees de suïcidi. Continuen estant d’actualitat aquestes dades?
R.- La pandèmia ha servit per a mostrar la punta de l’iceberg de l’estat de salut mental d’adolescents i joves. Crida l’atenció la tendència global, a la qual s’ha sumat un element central com les seqüeles emocionals que han quedat pels durs moments de la pandèmia i la seua repercussió en adolescents, que durant dos duríssims anys van veure entorpida la seua joventut. Els intents de suïcidi o autolisi per intoxicació voluntària han ascendit en els dos últims anys entre la població més jove i la Comunitat Valenciana s’ha mantingut entre els territoris on més ha crescut aquest problema que és de tots i en el qual hem de reflexionar.

Hi ha experiències que posen a l’adolescent en una situació de vulnerabilitat, ja siga per la gravetat de la situació, per la seua condició de llarga duració o per portar acumulades una sèrie d’experiències vitals estressants o de sofriment durant la infància: conflictes amb iguals, problemes vinculats amb l’acceptació en grups de pertinença, problemes familiars, problemes acadèmics, defunció de familiars o persones significatives.

Hem d’estar atents als senyals d’alarma, promoure factors de protecció per a evitar pensaments de desesperança com la bona comunicació família, la vinculació a grups de pertinença, capacitat per a resoldre problemes, hàbits saludables.

P.- Quins senyals, si n’hi ha, han de posar a les i els professionals en alerta?
R.- Els senyals d’alarma ens indiquen que la persona pot estar tenint seriosos pensaments de llevar-se la vida, i també poden ser una petició d’ajuda que puga proporcionar als professionals o familiars l’oportunitat d’intervindre ràpidament i previndre la consecució.

Els senyals verbals com a sentiment de desesperança, sense futur o molt negatius; de desesperació, amb indicacions com no suportar una situació o estat vital; de desemparament, se senten soles, i pensen que no importen a ningú. Sentiment intens de culpa, vergonya. Comentaris relacionats amb la mort, comiats inusuals verbals o escrites.

Sempre cal recordar que, contràriament al que es pensa, interrogar sobre l’existència d’idees de suïcidi no incrementa el risc d’aquests actes i pot ser l’oportunitat d’iniciar accions preventives.

Hi ha senyals no verbals per les quals es pot sospitar, com un canvi sobtat de conducta habitual com a augment d’irritabilitat, major agressivitat o no respectar límits, períodes de calma i tranquil·litat sobtats després de prèvia agitació, cridar a persones per a acomiadar-se.

Cal posar el focus en l’intent previ de suïcidi, amb un període de major risc entre els 3 a 6 mesos posteriors, l’existència d’un desencadenant o factor estressant, la cerca de mecanisme per a fer-se mal o conductes imprudents temeràries. Retraïment social, falta d’energia, tristesa, aïllament, descuit de l’aparença personal, dificultat de concentració, desatenció en les coses quotidianes, alteració de patrons de somni o alimentació poden ser unes altres dels senyals, així com el fet de voler tancar assumptes pendents, acumular medicació, ingerir begudes alcohòliques en quantitats i de manera inusual.

P.- Quin missatge llançaries com a professional de TS, en un dia com hui?
R.- En un dia com hui destacaria continuar eliminant tabús que estan vinculats a la salut mental. Parlar sobre depressió, ansietat, estrés, existència de traumes s’ha de normalitzar. Verbalitzar els problemes per a demanar ajuda i mantindre el tractament del professional.

La inversió en salut i benestar és una inversió en una vida i un futur millor, el canvi de tendència és possible i el Treball Social ha de jugar un paper rellevant en la prevenció i intervenció amb el nostre bon fer i ètica professional.

La prevenció del suïcidi és una responsabilitat social que requereix de la participació activa de tota la societat. Igual que la societat cada vegada és més conscient de la importància de mantindre uns hàbits de vida saludables, en el que a alimentació i esport es refereix, també comprén que l’entorn i els aspectes socials que envolten a una persona tenen un impacte, positiu o negatiu, en la seua salut mental.

NOTICIA EN CASTELLANO