“La treballadora social sanitària en zona rural és una professional imprescindible en l'equip interdisciplinari d'Atenció Primària”

Castelló, 05/04/2024.- Des de fa més d’una dècada, Mª Carmen Roca exerceix la seua labor com a treballadora social sanitària en Atenció Primària en els centres de salut de l’Alcora i Llucena, des dels quals intervé, a través dels consultoris auxiliars adscrits a cadascun, amb població de deu nuclis rurals. Localitats, explica, amb característiques que no poden deslligar-se de la pràctica professional. És el cas de Castillo de Villamalefa, el més xicotet i amb població més envellida (major de 74 anys) dels centres adscrits a Llucena. O Figueroles i Costur, el poble més xicotet i el més envellit, respectivament, d’entre els que depenen del centre de salut de l’Alcora. A aquesta idiosincràsia s’uneix la dispersió del territori: Cortes de Arenoso és, dins de la zona rural assignada a aquesta professional, el que més dista de Castelló 75 quilòmetres, on se centralitza la majoria dels recursos especialitzats sanitaris. La distància és, diu, un dels obstacles a superar en la zona rural. Una labor que requereix d’una estreta coordinació amb els diferents equips de serveis socials. Fins a quatre, en el cas de Mª Carmen Roca: els de l’ajuntament de l’Alcora, la Mancomunitat Plana Alta, la Mancomunitat l’Alcalaten-Alt Millars i la Mancomunitat Riu Millars.
Amb motiu del Dia Mundial de la Salut, que se celebra aquest 7 d’abril, COTS Castelló comparteix en aquesta entrevista la visió d’una professional que reuneix dues dels ítems més reivindicatius de la professió: el perfil sanitari i el perfil rural.

Pregunta.- ‘La meua salut, el meu dret’ és el lema del Dia Mundial de la Salut per a aquest 2024. Quines són les principals amenaces cap al dret a la salut que detectes en la teua intervenció diària?
Resposta.- Les desigualtats socials i la privatització en el sistema sanitari, ja que els determinants socials de la salut no estan equitativament distribuïts entre els diferents grups socials en la població, segons el seu lloc de residència, la classe social, els nivells d’estudis o el gènere. És necessari mantindre un sistema sanitari públic, universal i de qualitat.

P.- I els avanços?
R.- En els últims anys s’ha avançat amb l’accés a una atenció sanitària integral, de qualitat, en condicions d’equitat i d’universalitat, sent un dret fonamental de tota persona.

P.- El treball social sanitari és…
R.- Imprescindible en tots els àmbits de la salut; interdisciplinari, perquè és important el treball en equip; qualitatiu i adaptatiu.

P.- Des de la teua òptica professional, el dret a la salut hauria d’entendre’s com…
R.- Como una cosa fonamental, com a un grup de factors que contribuïxen a una vida més saludable. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix salut com un estat de complet benestar fisic, mental y social, que no consisteix únicament en l’ausència de malaltia o discapacitat. Fent menció als determinants socials de la salut, per una part existixen els determinants físics i per una altra part els elements socials que envolten l’entorn de l’usuari i que l’influïxen. És important com a professional sociosanitari conèixer la influència d’aquests elements per fomentar els factors saludables i poder oferir alternatives per mantindre i millorar la salut. Per tant, s’ha de conscienciar i responsabilitzar al pacient de la importància de les vivències i de les eleccions de vida que influeïxen en la seua salut.

P.- Al fil de l’anterior, en què errem quan parlem de salut? Què se’ns oblida o què deixem de costat d’aquest concepte global, que fa que perda essència?
R.- Errem quan no es realitza una atenció bio-psico-social, una atenció integral per millorar la qualitat de vida de la població. Errem quan valorem sols la part bio i deixem de costat la part psico i social. Les persones, en algunes ocasions van darrere d’un diagnòstic físic i no pensen a valorar altres factors com l’entorn, la vida laboral i familiar. No es plantegen un canvi en els seus hàbits o costums que millore la seua qualitat de vida.

P.- El teu dia a dia com a professional del Treball Social reuneix dos dels ítems més reivindicatius (potser per desconeguts) de la professió: el perfil sanitari i el perfil rural. Com és ser treballadora social sanitària en zona rural?
R.- És fer una atenció propera entre el professional i el pacient i a la vegada mantindre l’essència de la professió com és l’intervenció amb les persones. La treballadora social sanitària en la zona rural és una professional imprescindible en l’equip interdisciplinar. El pacient et té de referència com la treballadora social del poble on si et coneix per una situació on es va intervindre una volta, ja sap quan pot tornar a recurrir al servei. És habitual allò de: “Vaig vindre per ma mare però ara vinc per la meua sogra o per la problemàtica que tinc amb el meu fill”. A més a més, els companys de l’equip compten molt amb tu.

P.- Veus diferències entre zona rural i zona urbana en l’accés al dret a la salut, i per extensió, al treball social sanitari? O en les vies d’intervenció amb la població?
R.- En la zona rural tenim com a obstacle el quilometratge que ens separa de Castelló, on es centralitzen la majoria dels recursos sanitaris especialitzats.
Pacients amb problemàtica d’adiccions amb una escassa o nula implicació per part de la família, sense vehicle i/o escassos recursos econòmics no poden accedir a la unitat de conductes addictives o altres unitats de suport, degut als quilòmetres que ens separen dels recursos sanitaris. A més a més, s’uneix la poca oferta de serveis de transport públic en la zona rural.
Cal ressaltar, no obstant això, l’excel·lent coordinació que existeix entre els serveis socials de base i el centre de salut dels municipis en la zona rural. Això afavoreix la intervenció amb el pacient. En l’àmbit rural participe en una taula de coordinació de la infància i l’adolescència de manera bimensual per tractar casos de menors i a la taula psicosocial de violència de gènere convocada per la cap de la unitat contra la violéncia de gènere de la Subdelegació del Govern en Castelló.
És necesari abordar les desigualtats en l’accés als serveis especialitzats de salut i fer front a les noves necessitats que estan sorgint en la zona rural, com l’arribada d’immigració , l’aprenentatge de l’idioma per facilitar l’integració…

P.- La reivindicació del Treball Social com a professió sanitària segueix en auge. En quina fase es troba eixe reconeixement de les i els TSS com a professionals de la salut i què implicaria ser considerada una professió sanitària?
R.- Avui, aprofitant el Dia Mundial de la Salut, el Consejo General de Trabajo Social i amb el recolzament de tots els col.legis professionals inicia la campanya ‘Treball Social Sanitari, ja!’. Amb aquesta iniciativa demanem al Ministeri de Sanitat que reconega el Treball Social Sanitari com a professió sanitària, cosa que portem reinvindicant des de fa més de vint anys i que en alguna ocasió ha estat a punt de ser una realitat. Esperem que ho puguem celebrar algun dia.
Si els i les treballadores socials que treballem en l’àmbit de la salut passàrem a ser sanitaris aconseguiríem l’especialització sanitària. Podríem accedir al reconeixement acreditatiu de la formació continuada i l’accés al reconeixement del desenvolupament professional així com al TSIR del Treball Social Sanitari, que garantiria una formació mitjançant una residència tipus MIR, EIR o PIR.

Mª Carmen Roca és graduada en Treball Social. Actualment, i des de fa més d’una dècada, és treballadora social sanitària en els centres de salut de l’Alcora (al qual pertanyen els consultoris perifèrics de Sant Joan de Moró, Figueroles i Costur), i de Llucena del Cid (al qual estan adscrits els centres auxiliars de Ludiente, Castillo de Villamalefa, Villahermosa, Zucaina, Cortes de Arenoso, San Vicente Piedrahíta i La Giraba)

ENTREVISTA EN CASTELLANO