“Una bona base, afermada sobre drets reconeguts normativament, amb professionals ben formats i remunerats, permetrà parlar d'un sistema públic de Serveis Socials de qualitat que aposta de manera decidida per les persones des d'una perspectiva de justícia

Castelló, 20/02/2024.- Cal continuar remant contra les debilitats del sistema, que impedeixen la globalitat de la justícia social. Eixa en la que avui es posa el focus com cada 20 de febrer, amb motiu del seu Dia Mundial. Així ho indica el treballador social i col·legiat del COTS Castelló Enrique Ferrer, que des de 2022 assumeix la supervisió de Serveis Socials del departament 3 de la Conselleria, coordinant i promocionant l’enteniment i bon funcionament dels diferents nivells d’atenció i intervenció social amb la ciutadania. Però al costat dels desequilibris que sacsen aquest objectiu, Ferrer s’aferra també a les fortaleses per a afrontar adversitats i aplanar el camí. Fortaleses intrínseques, diu, al nou model de Serveis Socials de la Comunitat Valenciana. Una estructura en desenvolupament a la qual encara li queda camí, però que “per primera vegada articula drets, situa la ciutadania en el centre de la intervenció social i adapta el sistema a les necessitats socials”. “Aquest és el moment il·lusionant en el qual estem”, adverteix, fins i tot amb el vent que bufa en contra. Amb ell parlem d’aquest procés. De com, des del Treball Social, es pot afermar la trajectòria cap a una justícia social real. Sense utopies.

Pregunta.- La d’avui és una data per a recordar, amb més recalcament encara, la necessitat de construir societats més justes i equitatives. Què és la justícia social?
Resposta.- La definició que compartisc és: “La circumstància desitjable en la qual es configura un entorn social just, sense majors diferències en la distribució dels recursos, una justícia distributiva, en el sentit que governa la relació dels individus amb la societat i es caracteritza per la igualtat proporcional, tenint en compte a les persones i les seues diferències”. Per a mi és la que millor l’expressa, perquè incideix en la responsabilitat dels Estats i més s’allunya de substitutius com la filantropia i de les respostes únicament assistencials.

P.- Justícia social. Sembla un terme molt interioritzat, però continua cavalcant encara en l’àmbit de l’abstracte, de l’intangible, del llunyà. Per què?
R.- Perquè la justícia social implica una responsabilitat tant dels ciutadans en el benestar comú com dels nostres gestors públics. Vivim en una societat on preval l’individual sobre la vessant col·lectiva i que castiga els menys afavorits fent-los responsables de la seua pròpia situació. Només cal mirar el que succeeix en Palestina, en els territoris ocupats del Sàhara o ací mateix, en els nostres barris o amb la precària realitat silenciosa de la població que viu a l’interior més despoblat de la Comunitat Valenciana. L’única manera d’aconseguir uns nivells acceptables de justícia social és mitjançant el compromís de garantir uns drets que la sustenten i reafirmen. Tot el que no està confirmat per lleis corre el risc de convertir-se en graciable, com lamentablement comprovem cada dia i com van ser mostra els Serveis Socials anteriors a la Llei Valenciana de Serveis Socials Inclusius.

P.- Ho indica l’ONU. “La persistència de grans injustícies, una precarietat laboral generalitzada, un alt grau de desigualtat i l’enfonsament dels contractes socials, exacerbats per les crisis mundials són realitats dures que amenacen els avanços reeixits en matèria social”. Nacions Unides apel·la a reforçar les institucions i les polítiques que realment promouen la justícia social com a prioritat urgent. On estan les claus per a revertir aquestes amenaces?
R.- Vivim en un món en continu desequilibri, en una fugida cap avant, i fins a la data hem sigut incapaços d’aconseguir uns consensos bàsics que possibiliten un terme mig assumible per a la majoria. El sistema econòmic que impera en el món és alhora injust i insostenible i dona clares mostres d’això cada dia en la seua escalada per aconseguir matèries primes exhaurint nous territoris. Només des de la consciència col·lectiva de l’inútil d’aquesta trajectòria i apostant per opcions respectuoses amb el medi ambient, serà sostenible un sistema de dret internacional que possibilite la convivència entre els pobles. Volem drets individuals, però ens costa socialitzar-los per als menys afavorits, sense caure en el compte que la defensa egoista de la individualitat només provoca la fallida de les societats i en ella, tots perdrem.

P.- Des del Treball Social, quines funcions inherents a la professió contribueixen especialment a lluitar contra la injustícia social i garantir, per tant, la justícia social?
R.- La nostra professió s’incardina directament en un sistema que ha de ser públic i de qualitat. La realitat és que, per uns motius o per uns altres, els Serveis Socials sempre han sigut deficitaris malgrat l’alta rendibilitat social demostrada quan estan ben dotats, perquè reverteixen en la qualitat de la vida i la convivència de la ciutadania. En aquest procés és vital el rol de les treballadores socials com a agents de canvi social, analitzant cadascuna de les realitats en les quals desenvolupem el nostre treball per a intervindre en elles des de la perspectiva de les necessitats objectives de persones, col·lectius i comunitats. És prioritari acabar amb la imatge tradicional del rol exclusiu que se’ns ha assignat de ser únicament gestors de recursos i fer-ho transcendir a la de vertaders transformadors socials. El nou marc normatiu que disposem en la Comunitat Valenciana va en eixa direcció. El model cal desenvolupar-lo, i en eixa tasca, les professionals del Treball Social estan anomenades des del seu coneixement de la realitat social, des d’on cadascuna actua i amb les seues capacitats professionals, per a avançar a aconseguir majors cotes de benestar dels ciutadans.

P.- Per la teua experiència professional, quines assignatures pendents detectes en la societat castellonenca per a poder aconseguir en el seu més extens sentit de la paraula eixa justícia global?
R.- La meua trajectòria professional en l’administració pública i des de diferents llocs, m’ha donat el que a vegades a moltes companyes i companys ens ha faltat, i és perspectiva de sistema. Tots coneixem com funciona el sistema sanitari i l’educatiu, perquè en algun moment dels nostres processos vitals hem fet ús d’ells. El sistema de Serveis Socials abans de la Llei de Serveis Socials Inclusius de la Comunitat Valenciana estava orientat escassament a pal·liar les necessitats bàsiques i a la intervenció en situacions flagrants de desemparament. Òbviament, la població coneixedora del nostre sistema és molt més reduïda i al seu torn ha generat en la ciutadania una visió esbiaixada, atés que la seua població beneficiària estava subjecta a l’estigma i la discriminació que acompanya a la pobresa i l’exclusió. Per primera vegada disposem d’una normativa legal que articula drets i defineix noves prestacions que, d’una banda, facilitaran la nostra tasca però que, alhora, ens reclama un major grau d’especialització i exigència. Situar a la ciutadania en el centre de la intervenció social i adaptar el sistema a les seues necessitats és una meta ambiciosa. Aquest és el moment il·lusionant en el qual ens trobem.
En relació a la realitat de la província de Castelló, no difereix massa de la resta de territoris de la Comunitat. Comptant percentualment amb un menor número de població, la majoria es concentra en la costa amb els recursos derivats de la pressió assistencial, evidenciant el territori de l’interior més despoblat, amb població de major edat i infradotat de recursos preventius i assistencials de proximitat i on l’orografia no acompanya. Com era habitual, de la precarietat es va fer virtut i eixe és un dels objectius que hem d’aconseguir i superar. S’ha zonificat el territori per a dotar-lo de recursos: totes dues realitats requereixen d’abordatges i tractaments diferenciats.

P.- Quins són els principals desequilibris i vulnerabilitats que frenen eixe procés cap a la igualtat en drets, oportunitats, cobertura assistencial?
R.- Podria dir-te que el principal és la falta de recursos, però seria simplificar la qüestió. Com tot nou sistema que s’implementa requereix d’un disseny inicial que ja està llançat, però ara fa falta desenvolupar-lo i ajustar-lo. Venim d’unes estructures dissenyades per a aconseguir objectius molt menys ambiciosos i adequar eixos instruments als nous requeriments no està sent tasca senzilla. El passat, passat està, i a ell no hem de tornar. Ara toca continuar desenvolupant un sistema que en la seua meta final descansa la idea de dotar a la Comunitat Valenciana d’eixos recursos i mecanismes que facen la vida de tots nosaltres sostenible, independentment de les nostres edats i de les circumstàncies que ens succeïsquen. Sobre una bona base, afermada sobre drets reconeguts normativament, amb professionals ben formats i remunerats, serà llavors quan podrem parlar d’un sistema públic de Serveis Socials de qualitat que aposta de manera decidida per les persones des d’una perspectiva de justícia social.

P.- Partint llavors que el nou model valencià de Serveis Socials és clau per a vetlar per eixa globalitat en la justícia social, quines fortaleses llança el sistema? En què contribueix a fer d’aquesta lluita cap a la justícia social un camí d’esperança, malgrat les dificultats?
R.- Et contestaré des d’una experiència personal que per a mi va resultar determinant. A l’inici de la meua carrera professional, en 1988, vaig ser destinat a un dels anomenats en eixa època ‘barris d’acció preferent’. Malgrat el suggeridor del títol, en la pràctica es tractava de traslladar a l’extraradi d’una gran ciutat a una gran part de les bosses de pobresa que ‘molestaven’, ocupant un barri de 800 habitatges públics de nova creació, fruit de les polítiques de concentració de l’exclusió social de l’última època franquista. Vaig arribar allí a soles i sense experiència i al poc ja em vaig fer la pregunta del milió: sense recursos efectius per a revertir aquella realitat ni capacitat d’alterar aquella dinàmica, què feia realment allí? Em va obligar a preguntar-me quina era la meua motivació real de dedicar-me a aquesta professió i no renunciar ella. Al final la meua resposta va ser una qüestió de principis. Seguiria per una raó de justícia social cap a les persones a les quals, per circumstàncies de les seues vides, els havia tocat gestionar realitats que en la majoria de casos no havien provocat. Eixe principi m’ha acompanyat tot aquest temps, ha donat sentit als passos que he donat i m’ha permés distingir al gran nombre de companyes i companys de professió que cada dia i en condicions molt poc satisfactòries continuen apostant per les persones i per la seua capacitat de transcendir als avatars de la vida. Amb això em quede, amb les grans professionals que veig cada dia en el meu treball actual de supervisor de departament. Cadascuna bolcada en el seu espai i territori, superant els moments de frustració, continuen sent el referent directe de tantes persones anònimes en situació de vulnerabilitat, moltes encara buscant una primera oportunitat, i també d’una Comunitat Valenciana que, malgrat les seues dificultats, no renuncia a defensar als qui més el precisen.

Enrique Ferrer Lorente és treballador social. Des de l’1 de març de 2022 és supervisor de Serveis Socials del Departament 3 (Plana Baixa, Alt Millars i Alt Palància) en la direcció territorial de Castelló de la Conselleria de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge de la Generalitat Valenciana. La seua funció és revisar el desplegament del nou model de Serveis Socials en el territori assignat, així com els centres i serveis de l’atenció primària i secundària del sistema públic de Serveis Socials allí situats.

Noticia en castellano