Violència Masclista: més enllà del Treball Social especialitzat

Castelló, 25/11/2024.- Des de la promulgació de la Llei Orgànica 1/2004 contra la violència de gènere han proliferat els serveis especialitzats d atenció a les víctimes. Posteriorment, el Pacte d Estat contra la Violència de Gènere i el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista han consolidat la voluntat institucional en combatre aquesta xacra social. Tot i això, durant el 2024, s han registrat 40 dones i 10 menors assassinades per violència de gènere i les denúncies no deixen d augmentar. Ja en són quasi 1.300 assassinades des de que es va començar el registre al 2003. Però, ¿què podem fer nosaltres des de l exercici del treball social per col·laborar en aquesta lluita?

Les dones que arriben als serveis especialitzats només representen la punta de l iceberg de la quantitat incalculable de dones realment maltractades que no denuncien i que, en moltes ocasions, ni tant sols es consideren víctimes. Com a professionals sabem que abans del colp ve l insult o el menyspreu. Però, de vegades, l agressió física no arriba mai. Fins i tot pot no arribar l insult que fa que una professional tinga capacitat de detectar i derivar la víctima als serveis especialitzats.

El masclisme pot ser molt més subtil i el paper que podem tenir les professionals del treball social per detectar-lo és fonamental en tots els àmbits d exercici professional.

En l’àmbit de família podem detectar aquella relació de parella en que ella ha claudicat i prefereix desaparèixer fins i tot de la vida dels seus fills i filles sempre que això implique alliberar-se del control masculí. Eixa dona que de manera inexplicable es reconeix mala mare però, de manera igualment inexplicable, mai ha tingut independència econòmica. Segurament mai s ha exercit violència física ni verbal clara però sí s ha exercit un control masclista que ha aconseguit que aquella dona tire la tovallola. I ella no n ha de ser necessàriament conscient.

En l’àmbit sanitari ens podem trobar amb una usuària que encadena baixes laborals. Pot ser no hi ha colps visibles, però també pot ser que aquella usuària haja d estar hipervigilant per no decebre el seu marit, haja de suportar tota la càrrega de cures familiars fent-li insostenible mantenir vigent la seua activitat laboral. Darrere aquelles baixes encadenades pot ser només hi hagen motius laborals i un marit exemplar, però també cap la possibilitat que hi haja una incapacitat manifesta per sostenir una relació masclista esgotadora.

Fins i tot ens podem trobar amb aquell servei d ajuda a domicili en que la dona es comporta estranyament possessiva amb el seu marit dement, controla cada moviment que es fa dins la casa i rebutge qualsevol intervenció perquè altera el seu marit. Cap la possibilitat que aquella dona haja estat sotmesa a una relació basada en el despreci i les vexacions mentre el seu marit no presentava deteriorament i que, amb la malaltia actual, l agressivitat i els comportaments masclistes siguen insuportables.

És per això que, des del treball social, és imprescindible que ens reconeguem com a agents de canvi en qualsevol àmbit en el que desenvolupem el nostre treball. La violència masclista va més enllà dels serveis especialitzats i aquelles ulleres morades, de les que tant es parla en feminisme, fan falta en qualsevol àmbit de treball. Ens cal formar-nos i reciclar-nos, saber que darrere d una ajuda d emergència, d una addicció o d una intervenció sanitària pot haver una desigualtat masclista que nosaltres, amb la nostra intervenció, podem transformar.

Però, sobre totes les coses, ens cal dignificar la nostra professió reivindicant els serveis públics i cuidant els espais de formació i reciclatge professional. Com a agents de canvi social, la nostra professió també implica reconèixer el treball social com a professió essencial i, per tant, garantir els espais de qualitat. Perquè per tenir una atenció plena en les nostres usuàries nosaltres hem d estar bé, hem de tenir temps per a atendre-les i, sobre tot, hem de gaudir d unes condicions laborals dignes que ens permeten desenvolupar la totalitat de les nostres capacitats professionals. Cuidar-nos per a poder cuidar la comunitat amb la que treballem.

Marta Sorlí Fresquet
Treballadora Social, Agent d’Igualtat, Màster en Mediació Familiar i Màster en Drets Humans

ARTÍCULO EN CASTELLANO